divendres, 9 de desembre del 2011

Els últims bigotis al GEM!


Davant d'allò desconegut, que pot provocar controversia o fins i tot enfronatment, hi ha mirades que eviten aquesta confontació. És així com la dona barbuda, un personatge extrany inexcèntric, es troba amb els estudiants de batxillerat del GEM. Passada una estona de completa ignorancia, una noia s'apropa molt entusiasmada i decideix posar-se un bigoti.


Intenta convèncer a la resta perquè s'acosti a parlar amb elles però la seva demanda no troba resposta. Després d'una estona, les dones barbudes es situen a l'interior del pati on troben un públic interesat en saber què estan fent. Comencen les converses, les preguntes, els dubtes i la por d'acceptar que les dones sí que tenen pels encara que mai es mostrin.

Trifulga a Satorres




El pél corporal femení és brut, és lleig, és abjecte. Està totalment negat per la nostre societat, sembla que no existeix. És una cosa desagradable que ningú vol admetre. I ara, no només ho és per les dones sinò també pels homes. Quin és el benefici econòmic que generen aquests cossos perfectes i impoluts? Com han variat els gustos estètics al llarg de la història? 

No bears al Thos i Codina


Què és més natural que el pèl corporal? Amb aquesta pregunta esclata l'enrenou i nois i noies s'acosten a les dones barbudes. Després de tenir una extensa convesa amb un grup, un dels nois reitera que mai sortira amb una noia amb bigoti, fins i tot si totes les dones es deixessin el pèl crèixer. Diu que es faria gay. 




Quin control tenim sobre el nostre cos? Podem decidir lliurement com volem que sigui la nostra aparença? Què passaria si al nostre voltant la imatge de la dona incorporés el bigoti com un element femení? Amb el cataleg de bigotis i preguntes a la mà la curiositat es evident però la vergonya i els prejudicis s'acaben imposant i ninguna gossa de probar l'experiència. 


divendres, 11 de novembre del 2011

Enrenou a Miquel Biada


Quatre noies s’apropen a les dones barbudes encuriosides. “És molt lleig portar bigoti” Però què és més natural que el pèl corporal? L’estil de la dona barbuda qüestiona els mecanismes que articulen el gènere i posa en evidencia l’aspecte cultural que el construeix.


Un noi s’acosta molt convençut per posar-se un bigoti “Em faria sentir més madur i més home” Mentre elles tenien que ser les dones que volien que fossin; netes, impol·lutes inmaculades i pures, a ells els hi va tocar fer allò que s’esperava que fossin; homes.



Dues noies decideixen probar-ho i al seu voltant es genera un alderull “Ara us heu de buscar novia” La dona barbuda fa que la divisió entre allò masculí i allò femení no sigui tan evident i la frontera entre allò natural i allò cultural és menys fixe. Una d’elles no aguanta la pressió i se’l treu als 5 minuts. L’altre, en canvi, torna per posar-se’n una mica més. 




Abans d’acabar, es queden un grup de noies parlant sobre el tema. Ens depilem per nosaltres mateixes o per agradar als altres? Podria ser que tinguessim tan naturalitzada aquesta norma que fins i tot no ens agradem amb la nostra pròpia condició biologica, aquella que incorpora el pèl corporal com a element natural? Les dones que s’allunyen de les normes acceptades de feminitat són etiquetades de poc femenines o brutes...Podriem canviar aquesta norma?


divendres, 4 de novembre del 2011

La revolució arriba a l'Escola Pia Santa Anna!


Les dones no tenen pels, per això no porten bigoti. Amb aquesta afirmació comença una hora del pati de lo més mugodeta. Una gran massa d’estudiants de secundària s’acosta a les dones barbudes, invaint-les amb preguntes i comentaris de tot tipus.



Es dona per suposat que per qüestionar les normes establertes sobre la feminitat o la projecció de la dona, la teva condició sexual ha de ser ambigua. La associació entre sexe i gènere sembla ser invisible.



Està bé que vosaltres (dirigint-se a les dones barbudes), feministes, intenteu lluitar per que les dones tinguin bigoti però tu i jo no serem mai parella. Qüestionar el gènere només és cosa de dones? Perquè es tracten aquests aspectes com a minoritaris i despectius? No ens afecten a tots i totes?


Una dona que deixa veure el pèl corporal és bruta i lletja. Un home que deixa veure el pèl corporal és net i atractiu. Des de quan és així en la nostra cultura? Què passaria si aquesta tendencia canviés? Els llibres de bellesa femenina del 1800 deien que qualsevol cabell visible, a part del cabell del cap, era una malatia que requeria tractament (Merran Toerien & Sue Wilkinson “Gender and body hair. Constructing the feminine woman” 2003)



dimarts, 1 de novembre del 2011

Accions intruses a l’Escola Pia Santa Anna...



No se sap ben bé que està passant els divendres però les hores del pati són un enrenou. Sembla que hi ha algú que es fa dir “Beard Women” que no deixa d’invair l’institut. Els vidres dels passadissos queden plens de frases com “El teu cos és un camp de batalla”, “Una dona no neix dona sino que es converteix en dona” o “Cada dia, els actes que atenen el cos son un medi de cultura”. A més, als miralls dels lavabos hi ha dibuixats bigotis i alguns fins i tot estan fets amb pèl natural. La dona barbuda ens pregunta: Si et deixes crèixer el pèl corporal significa que ets poc femenina?


 

Sota la premisa de “El veritable rostre sembla desaparèixer davant de mil rostres possibles” ens trobem amb tot de qüestions que fan que molts estudiants quedin estupefactes. No només son preguntes i bigotis sino també imatges d’artistes com Trish Morrisey, Helena Petersen, Patrick Mohr o Zoe Leonard que ens fan dubtar sobre la condició del cos femení i masculí, la sexualitat i el gènere o allò natural i allò cultural. Ara, només ens queda esperar a veure que passarà el proper divendres...


divendres, 14 d’octubre del 2011

Les dones barbudes arriben al Freta!

Les dones barbudes romanen a les grades; el saló de bellesa està preparat i duen les tisores a punt. Sona la campana i sense dubtar-ho un grup bastant nombrós de nois i noies de secundària s’acosta a veure què fan.

Al principi la majoria de reaccions són de rebuig, a molts els hi sembla horrorós que una dona dugui barba. Fins i tot n’hi ha que diu: “El meu estatus a l’escola baixaria moltíssim si dugués bigoti, seria un desastre!”. A poc a poc apareixen comentaris d’altre tipus “Igual que em poso un clip, em puc posar un bigoti” però per la majoria és lleig. A la manera d’un guirigall d’opinions confoses tothom deixa anar la seva, en veu alta.


 

De cop, apareixen dues noies amb molt de caràcter. Afirmen que s’ha d’estar molt segura d’una mateixa per deixar-se bigoti i no dubten en posar-se’n un. Elles, seràn les primeres en deixar-se fer i ben orgulloses de la seva nova imatge diuen que si sortissin amb els bigotis de festa segur que triunfarien. Després d’aquesta proclamació d’atreviment continuen altres noies, i algun noi, que s’acaben de convèncer a probar-ho.

La reacció del grup de batxillerat és força diferent. La majoria d’estudiants passa de llarg i quan les veuen miren disimuladament, abaixant la mirada o mirant de reull. Elles esperen tranquilament però ningú no gossa intercanviar paraula, sembla que les ignorin. En veu baixa però, se senten alguns comentaris de fons: ”Mira, van con bigote!” o “Creo que hazen bigotes...” o “Quina vergonya...”


Les dones barbudes decideixen donar una volta. Treuen al cap per la porta del carrer on hi ha més estudiants en petits grups. No és fins que un senyor les mira i els hi somriu que sembla que allà no hi passi res. Els estudiants comencen a reaccionar però responen amb un NO rotund quan es tracta de posar-se un bigoti.


 

La majoria de nois es burchen entre ells “Vinga, fes-te un bigoti!” es diuen amb chuleria. A les noies, en canvi, els hi costa més apropar-se però finalment aconsegueixen trencar la barrera. Moltes estan convençudes de que seria molt desagradable portar bigoti, altres diuen que son massa femenines com per dur una cosa així i a algunes que els hi faria molta vergonya. 

 


Finalment, ninguna ha gossat probar l’experiència però les converses que hem tingut no tenen desperdici.